We’ve updated our Terms of Use to reflect our new entity name and address. You can review the changes here.
We’ve updated our Terms of Use. You can review the changes here.

Despr​é​s vingué la m​ú​sica

by Manel Alonso

/
  • Streaming + Download

    Includes unlimited streaming via the free Bandcamp app, plus high-quality download in MP3, FLAC and more.
    Purchasable with gift card

      €7 EUR  or more

     

1.
Caminem i al mateix temps anem madurant, pensant, d’una manera equivocada, que avancem en línia recta per una via sinuosa, poques vegades amable, però estem equivocats. el nostre camí està marcat pel cercle diari, pel cercle anual. Som immersos en un món que pega voltes sobre ell mateix, que fa voltes sobre un punt de llum, i cada dia és un tornar a començar, i cada any és un tornar a començar, del trenc de l’alba al capvespre de l’equinocci d’estiu al d’hivern, de la realitat al somni.
2.
Quan va esclatar la font de les llibertats, trencant la nit en mil pètals d’alba, esbirros dels reietons de ponent muntaren sobre la bèstia corrupta l’essència del meu poble. Esperons d’ignorància, cops de premsa i estadística, magnífiques collites dels fruits de les urnes i la demagògia. Ben nodrida la bèstia, cavalca prepotent vers la caverna i els seus abismes. De tant en tant, en una clariana del bosc, s’atura i ens sodomitza. Em sodomitza i empastra els meus mots de molt mala llet. Les raons del meu Estat són la creu de la meva nació. Així i tot, mai no cal perdre l’esperança.
3.
Festejaren la sort Amb una passió persistent I ella mai no es va ser propícia. Predestinats al fracàs, caixes i sacs farcits de somnis envaïen somorts l’andana. Què se n’ha fet de tot plegat? No res, plugim de cendres, Espectres que habiten en l’estricte argument d’una dolorosa contalla.
4.
a De vegades, vida, ets bidell tancant portes a l’edifici del temps, portes darrere de les quals es van quedant els nostres morts que s’erigeixen en guardians de la memòria. De vegades, vida. b De vegades, pensament de la mort, ets àcid amarg escolant-se per la faringe, ets ferro roent provocant incendis als òrgans, a les vísceres. De vegades, pensament de la mort. c De vegades, vida, et mostres com un prat clapejat d’andròmines per entre les quals avancem revelant fotogrames que ens retornen el ressò llunyà dels instants on habiten els botons que van perdre d’infants. De vegades, vida. d En tostemps, vida, però, ets l’únic que posseïm, o potser m’enganye i ets tu la nostra mestressa, ja que sense tu, vida, no som més que la carcassa que et va contenir. En tostemps, vida.
5.
BORDA EN LA CASA el neguit. El galop d’un genet se sent tan a prop que és dins meu colpejant-me. La memòria, amb el barnús de l’ansietat, es passeja a fosques per la cambra ensopegant amb l’ombra difusa d’una carícia: estrèpit d’imatges que omplin el terra amb els bocins dels bessos, de les abraçades, dels orgasmes. Torna a bordar el neguit. Esgotada, invoque la guerra contra el desgavell
6.
SENSO Esguards on es dibuixen llavis. Mans que esculpeixen pits. Fal•lus que hissen banderes de foc i vellut. Batecs de llum, de música, de sang ardent assumits en el desig i en el goig, en la por oculta de la carn mossegada pel llop del temps.
7.
DIÜRN AMB HARMÒNICA Heus ací: jo he estat durant anys un aturat. Vosaltres no sabeu que és ser un aturat de llarga durada. però jo he vist passar els mesos com els vagons d'un tren, esgotar-se totes les ajudes estatals i he cercat ple d'angúnia una eixida en un tauló, en l'esguard d'un oficinista a l'INEM. Quan el carter portava una nova factura a casa i la nevera era un espai per a les teranyines la vergonya dels números vermells, l'angoixa de tindre mans i no poder fer res amb elles convertien la llum dels estels en ulls de voltors famolencs. Vosaltres no sabeu que és ser un aturat de llarga durada i cada dia en despertar caure un esglaó més, si de cas somrius et dol i et sents culpable i la solitud es convertix en un laberint on es perd la raó. Vosaltres no sabeu que és ser un aturat de llarga durada. Ni sabeu que cap oració de res no ha de valdre, que treballarieu per un cèntim buidant a poalades l'aigua de la mar.
8.
GEMEGAVA EL TEU NOM Gemegava el teu nom al bell mig de la fosca. Et cridava nàufrag en la immensitat del mar. Et cercava en els somnis i no hi aparegueres. Quedí eixut per no trobar el teu oasi. Em vaig sentir morir gemegant el teu nom.
9.
EN EIXE COS és tatuada la meua vida. En cada solc traçat per l’inefable rella del temps trobe la meua estima, el meu desig, el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia anhelant en convertir-se en sement del goig perpetu.
10.
L’ESTACIÓ BUIDA A Jorge Riechmann. A l’estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l’oblit. Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba. El fem ompli els laberints dels suburbis propers. Les papereres vessen llibres condemnats a l’ostracisme. La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l’escenari d’un suïcidi. Tolls de mots embruten de tinta el terra. Des d’una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny. A l’estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci. T’ESTIMO T’he dit que t’estimo? Doncs sí, t’ho he dit i t’ho repetiré. Obro un llibre o una finestra i observo que les paraules mai no es desgasten, malgrat l’ús i abús a què les puguem sotmetre. Ens cansem nosaltres de dir o sentir quan la vergonya de calçar una mentida ens envaeix d’escarlates el rostre i de sarcasme la mirada. T’estimo i he trobat tots els culpables en tu.
11.
MARINERIA VELLA DE CASTELLÓ Ai! Em dius que te’n vols anar, que estàs ben farta de mi, que m’he deixat atrapar en la xarxa de la nit, em dius que te’n vols anar. Ai! Tinc el cervell adormit i el cor fet a banderes i el vell somriure entumit i la pena a garberes, tinc el cervell adormit. Ai! Jo sense tu, què faré?, ferm el foc se’m va menjant, dintre d’ell em desfaré, m’aniré abandonant. Jo sense tu, què faré? Ai! Un trist comiat et done, amb aquesta melodia, i espere que em perdones ai! la meua gosadia, un trist comiat et done.
12.
PETENERES DE LA VILAVELLA Per mi toquen les campanes ai, ai, ai,ai, ai per mi toquen les campanes rompent en bocins el dia. Malenconia de l’ai, ai. No em resta més que dolor, als peus em jau l’alegria. Per mi toquen les campanes. rompent a bocins el dia. No hi ha dies sens hores, ai, ai, ai, ai ,ai No hi ha dies sens hores ni hi ha vida sense mort. Mai no imaginarem, desconsol de l’ai, ai ai, mai no imaginarem que et prendria la dissort. No hi ha dies sens hores no hi ha vida sense mort. Lluitarem per la vida ai, ai, ai, ai Lluitarem per la vida mà a mà i cor amb cor. Desventura de l’ai ai ai Dies de riure, de plor i al final la partida va acabar en la foscor. Lluitarem per la vida mà a mà i cor amb cor. Em nega la tristesa ai, ai, ai, ai, ai Em nega la tristesa àrids dies d’amargor. Soledat de l’ai, ai, ai Encara sent la dolçor de la teua calidesa estimada, tendra flor. Em nega la tristesa, àrids dies d’amargor.
13.
DONA, el galant i afable cavaller que estimes i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres, generador també d’una violència sobtada i cruel. Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca, un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades on ets lligada a una cadena de baules invisibles, difícil d’arrossegar, impossible de rompre. Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones, mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines. Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable, el purgatori l’habitacle on mastegues la pena, els llimbs el solc humit on és occida la joia, l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.
14.
Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput, reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa, les llambordes oblidades cobertes de líquens les ferramentes plenes d’òxid i escampades per tot arreu; hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur, a les mans tindràs l’oportunitat d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes seràs a la fi lliure entre els pobles lliures, mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers amb una rosa a les mans.
15.
COM UNA ONADA embravida vessa la seua nuesa de llum i sorra sobre un llenç confeccionat amb fils onírics de lava volcànica. El vèrtex de dues piràmides turgents eclosiona en tulipes obertes i rosades i la llodriguera saborosa, oculta darrere d’una madeixa obscura, esbossa un estany de sucre i mel. Rius elèctrics fendeixen el silenci. Només la força del corrent voluptuós podrà vinclar la voluntat dels testimonis i arrossegar-los cap a noves i inexplorades geografies dels sentits.
16.
ULLS per a recórrer amb carícies anònimes, fugitives, clandestines, les textures pretesament secretes que s’oculten sota els plecs fluids, sonors, d’un poema. Ulls d’una avidesa addictiva, perseguint caravanes de mots, que ens demanen i s’atorguen un vers més encara per al gaudi comú.
17.
Han portat el nen a la festa del terror, hi ha plats curulls de droga, ampolles fins a vessar d’alcohol i un bagul ple de joguines d’on han tret un kalasnikov que li han regalat perquè puga eixir de caça. Sota el bell cel d’Àfrica, ebri, arrapat a la seua arma, balla fins caure exhaust l’ancestral cançó de l’odi al compàs trepidant de la violència. Pel matí, enfebrat, amb la llengua eixuta i els tambors tocant en les seues temples els ritmes obscurs de la guerra, premerà amb força el gallet i li farà saltar el cervell a un congènere en el joc dramàtic de la mort. Condemnat a fugir o a morir, el nen soldat cercarà inútil la seua darrera llàgrima.
18.
Crides a tota veu el meu nom. A la cambra tan sols roman la pols, els records empaquetats i el futur per fer. Estrenys els llavis. Tanques els ulls i veus als teus peus cendra, cendra per tots els racons, cendra que passa per sota totes les portes, que ix al carrer i anuncia, com les campanes, la mort del nostre amor. Estrenys els llavis. Et cobreixes l’oïda i escoltes el batec de la cendra, cendra per a la teua flama, cendra per al teu jardí perquè et florisca la rosa de la memòria, entre clavells i esparregueres. Estrenys els llavis. Crides de nou, ressona la veu i tu, desesperada, a la porta esperes la mà que no acariciarà avui els teus pits. Estrenys els llavis.
19.
ENTRAR, enganxar-se, sacsejar el baix ventre amb una voluntat de rompre’s o rompre, amb el cap ple d'imatges, amb la boca plena de mots, pres per un vent que t’arranca des de les vísceres i t’ix de la gola a glopades espesses. Alçar, com una venjança, l’estendard de la fúria fins que la força t’abandona i la química dels sentits et brolla del cos com un foc blanc d'artifici. No penses que aleshores has deixat de ser mar, passada la rauxa ve la calma. Unes taques assenyalen un naufragi.
20.
SOL PER LA SERRA CALDERONA A l’ombria la molsa vestix de verd la vermellor de les roques, la frondositat dels pins convertix en un túnel refrigerat el camí, marges de pedra seca dibuixen el plànol impossible d’una ciutat perduda on volguera perdre’m. S’ou el batec d’unes ales, el cant d’un ocell, el ritme monòton d’una font i de colp i volta el silenci, un silenci quasi bé absolut, que anuncia la tempesta. La pluja acompanya la meua solitud, l’enyorava com un infant enyora la mare i ella agraïda per la meua acollença em renta, m’amara i se m’emporta la pena cap a les grutes ocultes de la muntanya.
21.
CANÇÓ INACABADA 8 Ballant com un gat molsut rhythm and blues fins a l’alba. Cercant viaranys ocults per on absurd l’amor s’alça com sinuós, eteri fum. 9 Bevent elixir d’oblit em ric foll al ritme d’un baix. Faig un salt, pegue un crit ningú a la pista de ball, Solitud hi és amb mi. 10 Dis-me bon amic, company, quin camí porta a l'infern? Em trauràs tu del parany del desamor trist, etern? És el desig un engany? 11 Punteja la guitarra. Trista l’harmònica la fosca nit esgarra. La veu greu, irònica... Cançó inacabada. 12 Tombat al llit d’un motel, matant a glops la pena; escolte el pas d’un tren, els miols de la tristesa que pugen per les parets. 13 La mirada perduda en el badall del vespre. Orinant als atzucacs. Buits els bars i els temples. Atordit, confós, nàufrag.
22.
Crides a tota veu el meu nom. A la cambra tan sols roman la pols, els records empaquetats i el futur per fer. Estrenys els llavis. Tanques els ulls i veus als teus peus cendra, cendra per tots els racons, cendra que passa per sota totes les portes, que ix al carrer i anuncia, com les campanes, la mort del nostre amor. Estrenys els llavis. Et cobreixes l’oïda i escoltes el batec de la cendra, cendra per a la teua flama, cendra per al teu jardí perquè et florisca la rosa de la memòria, entre clavells i esparregueres. Estrenys els llavis. Crides de nou, ressona la veu i tu, desesperada, a la porta esperes la mà que no acariciarà avui els teus pits. Estrenys els llavis.

about

Podeu comprar el doble disc "Després vindrà la música" de Manel Alonso enviant un correu a manel0152@gmail.com

credits

released June 6, 2015

Després vingué la música
Antologia de poemes musicats de Manel Alonso i Català

Coordinació: Salvador Alfonso Martínez
Disseny i maquetació: Xavier Alcàcer i Sanchis
Masterització: Metrònom
Edició discogràfica: Bureo Músiques
Enregistrat i editat a la primavera del 2015

license

all rights reserved

tags

about

Manel Alonso Valencian Community, Spain

Manel Alonso i Català (Puçol, 22 d'agost de 1962) és un escriptor, editor i periodista valencià. És autor de diversos llibres infantils. També ha escrit dietaris i novel•les així com reculls de contes i d’articles. La seua expressió poètica es recull de moment en sis poemaris i dues antologies. ... more

contact / help

Contact Manel Alonso

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Manel Alonso, you may also like: