1. |
||||
Caminem i al mateix temps anem madurant,
pensant, d’una manera equivocada,
que avancem en línia recta
per una via sinuosa,
poques vegades amable,
però estem equivocats.
el nostre camí està marcat
pel cercle diari, pel cercle anual.
Som immersos en un món
que pega voltes sobre ell mateix,
que fa voltes sobre un punt de llum,
i cada dia és un tornar a començar,
i cada any és un tornar a començar,
del trenc de l’alba al capvespre
de l’equinocci d’estiu al d’hivern,
de la realitat al somni.
|
||||
2. |
||||
Quan va esclatar la font de les llibertats,
trencant la nit en mil pètals d’alba,
esbirros dels reietons de ponent
muntaren sobre la bèstia corrupta
l’essència del meu poble.
Esperons d’ignorància,
cops de premsa i estadística,
magnífiques collites dels fruits
de les urnes i la demagògia.
Ben nodrida la bèstia, cavalca prepotent
vers la caverna i els seus abismes.
De tant en tant, en una clariana del bosc,
s’atura i ens sodomitza.
Em sodomitza i empastra els meus mots
de molt mala llet.
Les raons del meu Estat
són la creu de la meva nació.
Així i tot, mai no cal perdre l’esperança.
|
||||
3. |
||||
Festejaren la sort
Amb una passió persistent
I ella mai no es va ser propícia.
Predestinats al fracàs,
caixes i sacs farcits de somnis
envaïen somorts l’andana.
Què se n’ha fet de tot plegat?
No res, plugim de cendres,
Espectres que habiten
en l’estricte argument
d’una dolorosa contalla.
|
||||
4. |
De vegades - Rubén Durà
04:57
|
|||
a
De vegades, vida,
ets bidell tancant portes
a l’edifici del temps,
portes darrere de les quals
es van quedant
els nostres morts
que s’erigeixen
en guardians de la memòria.
De vegades, vida.
b
De vegades,
pensament de la mort,
ets àcid amarg
escolant-se per la faringe,
ets ferro roent
provocant incendis
als òrgans, a les vísceres.
De vegades,
pensament de la mort.
c
De vegades, vida,
et mostres com un prat
clapejat d’andròmines
per entre les quals avancem
revelant fotogrames
que ens retornen
el ressò llunyà
dels instants on habiten
els botons que van perdre
d’infants.
De vegades, vida.
d
En tostemps,
vida, però,
ets l’únic que posseïm,
o potser m’enganye
i ets tu la nostra mestressa,
ja que sense tu, vida,
no som més que la carcassa
que et va contenir.
En tostemps, vida.
|
||||
5. |
||||
BORDA EN LA CASA el neguit.
El galop d’un genet se sent
tan a prop que és dins meu colpejant-me.
La memòria, amb el barnús de l’ansietat,
es passeja a fosques per la cambra
ensopegant amb l’ombra difusa d’una carícia:
estrèpit d’imatges que omplin el terra amb els bocins
dels bessos, de les abraçades, dels orgasmes.
Torna a bordar el neguit.
Esgotada, invoque la guerra contra el desgavell
|
||||
6. |
||||
SENSO
Esguards on es dibuixen llavis.
Mans que esculpeixen pits.
Fal•lus que hissen banderes
de foc i vellut.
Batecs de llum, de música,
de sang ardent assumits
en el desig i en el goig,
en la por oculta de la carn
mossegada pel llop del temps.
|
||||
7. |
||||
DIÜRN AMB HARMÒNICA
Heus ací: jo he estat durant anys un aturat.
Vosaltres no sabeu que és
ser un aturat de llarga durada.
però jo he vist passar els mesos
com els vagons d'un tren,
esgotar-se totes les ajudes estatals
i he cercat ple d'angúnia una eixida en un tauló,
en l'esguard d'un oficinista a l'INEM.
Quan el carter portava una nova factura a casa
i la nevera era un espai per a les teranyines
la vergonya dels números vermells,
l'angoixa de tindre mans i no poder fer res amb elles
convertien la llum dels estels
en ulls de voltors famolencs.
Vosaltres no sabeu que és
ser un aturat de llarga durada
i cada dia en despertar
caure un esglaó més,
si de cas somrius et dol
i et sents culpable
i la solitud es convertix
en un laberint on es perd la raó.
Vosaltres no sabeu que és
ser un aturat de llarga durada.
Ni sabeu que cap oració
de res no ha de valdre,
que treballarieu per un cèntim
buidant a poalades l'aigua de la mar.
|
||||
8. |
||||
GEMEGAVA EL TEU NOM
Gemegava el teu nom
al bell mig de la fosca.
Et cridava nàufrag
en la immensitat del mar.
Et cercava en els somnis
i no hi aparegueres.
Quedí eixut
per no trobar el teu oasi.
Em vaig sentir morir
gemegant el teu nom.
|
||||
9. |
||||
EN EIXE COS és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant en convertir-se en sement del goig perpetu.
|
||||
10. |
||||
L’ESTACIÓ BUIDA
A Jorge Riechmann.
A l’estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l’oblit.
Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba.
El fem ompli els laberints dels suburbis propers.
Les papereres vessen llibres condemnats a l’ostracisme.
La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l’escenari d’un suïcidi.
Tolls de mots embruten de tinta el terra.
Des d’una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny.
A l’estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci.
T’ESTIMO
T’he dit que t’estimo? Doncs sí, t’ho he dit i t’ho repetiré. Obro un llibre o una finestra i observo que les paraules mai no es desgasten, malgrat l’ús i abús a què les puguem sotmetre. Ens cansem nosaltres de dir o sentir quan la vergonya de calçar una mentida ens envaeix d’escarlates el rostre i de sarcasme la mirada. T’estimo i he trobat tots els culpables en tu.
|
||||
11. |
||||
MARINERIA VELLA DE CASTELLÓ
Ai! Em dius que te’n vols anar,
que estàs ben farta de mi,
que m’he deixat atrapar
en la xarxa de la nit,
em dius que te’n vols anar.
Ai! Tinc el cervell adormit
i el cor fet a banderes
i el vell somriure entumit
i la pena a garberes,
tinc el cervell adormit.
Ai! Jo sense tu, què faré?,
ferm el foc se’m va menjant,
dintre d’ell em desfaré,
m’aniré abandonant.
Jo sense tu, què faré?
Ai! Un trist comiat et done,
amb aquesta melodia,
i espere que em perdones
ai! la meua gosadia,
un trist comiat et done.
|
||||
12. |
||||
PETENERES DE LA VILAVELLA
Per mi toquen les campanes
ai, ai, ai,ai, ai
per mi toquen les campanes
rompent en bocins el dia.
Malenconia de l’ai, ai.
No em resta més que dolor,
als peus em jau l’alegria.
Per mi toquen les campanes.
rompent a bocins el dia.
No hi ha dies sens hores,
ai, ai, ai, ai ,ai
No hi ha dies sens hores
ni hi ha vida sense mort.
Mai no imaginarem,
desconsol de l’ai, ai ai,
mai no imaginarem
que et prendria la dissort.
No hi ha dies sens hores
no hi ha vida sense mort.
Lluitarem per la vida
ai, ai, ai, ai
Lluitarem per la vida
mà a mà i cor amb cor.
Desventura de l’ai ai ai
Dies de riure, de plor
i al final la partida
va acabar en la foscor.
Lluitarem per la vida
mà a mà i cor amb cor.
Em nega la tristesa
ai, ai, ai, ai, ai
Em nega la tristesa
àrids dies d’amargor.
Soledat de l’ai, ai, ai
Encara sent la dolçor
de la teua calidesa
estimada, tendra flor.
Em nega la tristesa,
àrids dies d’amargor.
|
||||
13. |
||||
DONA, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d’una violència sobtada i cruel.
Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d’arrossegar, impossible de rompre.
Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.
Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.
|
||||
14. |
||||
Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens
les ferramentes plenes d’òxid i escampades per tot arreu;
hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,
a les mans tindràs l’oportunitat
d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa a les mans.
|
||||
15. |
||||
COM UNA ONADA embravida
vessa la seua nuesa de llum i sorra
sobre un llenç confeccionat
amb fils onírics de lava volcànica.
El vèrtex de dues piràmides turgents
eclosiona en tulipes obertes i rosades
i la llodriguera saborosa, oculta
darrere d’una madeixa obscura,
esbossa un estany de sucre i mel.
Rius elèctrics fendeixen el silenci.
Només la força del corrent voluptuós
podrà vinclar la voluntat dels testimonis
i arrossegar-los cap a noves i inexplorades
geografies dels sentits.
|
||||
16. |
||||
ULLS per a recórrer
amb carícies anònimes,
fugitives, clandestines,
les textures pretesament secretes
que s’oculten sota els plecs
fluids, sonors, d’un poema.
Ulls d’una avidesa addictiva,
perseguint caravanes de mots,
que ens demanen i s’atorguen
un vers més encara
per al gaudi comú.
|
||||
17. |
||||
Han portat el nen a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga,
ampolles fins a vessar d’alcohol
i un bagul ple de joguines
d’on han tret un kalasnikov
que li han regalat perquè puga eixir de caça.
Sota el bell cel d’Àfrica, ebri,
arrapat a la seua arma,
balla fins caure exhaust
l’ancestral cançó de l’odi
al compàs trepidant de la violència.
Pel matí, enfebrat, amb la llengua eixuta
i els tambors tocant en les seues temples
els ritmes obscurs de la guerra,
premerà amb força el gallet
i li farà saltar el cervell a un congènere
en el joc dramàtic de la mort.
Condemnat a fugir o a morir,
el nen soldat cercarà inútil la seua darrera llàgrima.
|
||||
18. |
||||
Crides a tota veu el meu nom.
A la cambra tan sols roman la pols,
els records empaquetats
i el futur per fer.
Estrenys els llavis.
Tanques els ulls i veus
als teus peus cendra,
cendra per tots els racons,
cendra que passa per sota
totes les portes,
que ix al carrer i anuncia,
com les campanes, la mort
del nostre amor.
Estrenys els llavis.
Et cobreixes l’oïda i escoltes
el batec de la cendra,
cendra per a la teua flama,
cendra per al teu jardí
perquè et florisca
la rosa de la memòria,
entre clavells i esparregueres.
Estrenys els llavis.
Crides de nou, ressona la veu
i tu, desesperada, a la porta esperes
la mà que no acariciarà
avui els teus pits.
Estrenys els llavis.
|
||||
19. |
||||
ENTRAR, enganxar-se, sacsejar el baix ventre amb una voluntat de rompre’s o rompre, amb el cap ple d'imatges, amb la boca plena de mots, pres per un vent que t’arranca des de les vísceres i t’ix de la gola a glopades espesses. Alçar, com una venjança, l’estendard de la fúria fins que la força t’abandona i la química dels sentits et brolla del cos com un foc blanc d'artifici.
No penses que aleshores has deixat de ser mar, passada la rauxa ve la calma.
Unes taques assenyalen un naufragi.
|
||||
20. |
||||
SOL PER LA SERRA CALDERONA
A l’ombria la molsa vestix de verd
la vermellor de les roques,
la frondositat dels pins convertix
en un túnel refrigerat el camí,
marges de pedra seca dibuixen
el plànol impossible
d’una ciutat perduda
on volguera perdre’m.
S’ou el batec d’unes ales,
el cant d’un ocell,
el ritme monòton d’una font
i de colp i volta el silenci,
un silenci quasi bé absolut,
que anuncia la tempesta.
La pluja acompanya la meua solitud,
l’enyorava com un infant enyora la mare
i ella agraïda per la meua acollença
em renta, m’amara
i se m’emporta la pena
cap a les grutes ocultes de la muntanya.
|
||||
21. |
||||
CANÇÓ INACABADA
8
Ballant com un gat molsut
rhythm and blues fins a l’alba.
Cercant viaranys ocults
per on absurd l’amor s’alça
com sinuós, eteri fum.
9
Bevent elixir d’oblit
em ric foll al ritme d’un baix.
Faig un salt, pegue un crit
ningú a la pista de ball,
Solitud hi és amb mi.
10
Dis-me bon amic, company,
quin camí porta a l'infern?
Em trauràs tu del parany
del desamor trist, etern?
És el desig un engany?
11
Punteja la guitarra.
Trista l’harmònica
la fosca nit esgarra.
La veu greu, irònica...
Cançó inacabada.
12
Tombat al llit d’un motel,
matant a glops la pena;
escolte el pas d’un tren,
els miols de la tristesa
que pugen per les parets.
13
La mirada perduda
en el badall del vespre.
Orinant als atzucacs.
Buits els bars i els temples.
Atordit, confós, nàufrag.
|
||||
22. |
||||
Crides a tota veu el meu nom.
A la cambra tan sols roman la pols,
els records empaquetats
i el futur per fer.
Estrenys els llavis.
Tanques els ulls i veus
als teus peus cendra,
cendra per tots els racons,
cendra que passa per sota
totes les portes,
que ix al carrer i anuncia,
com les campanes, la mort
del nostre amor.
Estrenys els llavis.
Et cobreixes l’oïda i escoltes
el batec de la cendra,
cendra per a la teua flama,
cendra per al teu jardí
perquè et florisca
la rosa de la memòria,
entre clavells i esparregueres.
Estrenys els llavis.
Crides de nou, ressona la veu
i tu, desesperada, a la porta esperes
la mà que no acariciarà
avui els teus pits.
Estrenys els llavis.
|
Manel Alonso Valencian Community, Spain
Manel Alonso i Català (Puçol, 22 d'agost de 1962) és un escriptor, editor i periodista valencià. És autor de diversos llibres infantils. També ha escrit dietaris i novel•les així com reculls de contes i d’articles. La seua expressió poètica es recull de moment en sis poemaris i dues antologies. ... more
Streaming and Download help
If you like Manel Alonso, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp